Andrea Canturri - 2019
La valoració que faig del voluntariat és, sense cap dubte, positiva. És una experiència que recordaré per tota la meva vida.
Sent del tot sincera, després de les formacions i de saber que em tocava anar al Plan3000 no les tenia totes, per les coses que ens havien explicat era inevitable anar amb cert respecte i amb molts dubtes. Dubtava de si em podria adaptar bé, si connectaria amb els nens, si seria capaç d’ajudar-los, etc. Vaig intentar fer plans mentalment per preparar-me, però res va ser com havia pensat.
El que vull destacar per sobre de tot és l’amor i l’afecte que et demostren els nens. Quan et veuen t’abracen, encara que no et coneguin, després ja pregunten el teu nom i tota la informació que els interessa. Però això realment em va sobtar, l’abraçada que et fan des de bon principi. I aquest afecte no és només de part dels nens, tota la gent del barri et fa sentir com a casa. El que tenen, t’ho donen.
El que al principi em feia més por del Plan, i que al final és el que més enriqueix, és el fet que no només et toca estar amb nens, estàs amb els nens, amb joves i amb adults. No estàs en un Hogar, és un barri, i has de fer vida de barri.
Als matins estàvem en una classe, ajudant la professora. Al final no només ajudes amb la part més acadèmica, el fet d’estar un mes amb una classe permet que els nens agafin confiança i et demanen ajuda amb temes de caràcter més personal. A les tardes estàvem a la biblioteca donant suport a aquells que més ho necessitaven. Em va encantar poder fer tanta pinya amb el grup de classe. Al final vivia les coses amb la mateixa intensitat que ells, em preocupava quan tenien un examen, m’alegrava quan m’explicaven històries dels primers enamoraments i em vaig emocionar a l’hora d’haver-los de dir adéu.
Les nits a la cancha permetien interactuar amb els joves i els adults, a part d’amb els nens. Em va sorprendre gratament la confiança que dipositaven alguns pares a l’explicar-nos les dificultats que tenien els seus fills, en demanar-nos ajuda i consell. I em van fascinar els vespres amb els joves. El fet de ser nois i noies d’edats similars a la meva em va permetre establir una relació molt propera i diferent de la que podia establir amb els nens i nenes més petits. Ells em van fer veure la vida a través dels seus ulls i de les seves experiències. Em van ensenyar la seva manera de pensar, ben diferent de la que tenim aquí.
Si he de resumir aquesta experiència és a partir de dues idees. La primera és la intensitat amb la qual es viu allà. Només vaig estar un mes al Plan. Un mes que passa volant, però que quan s’acaba marxes amb la sensació que allò ja era casa teva. I tot i la rapidesa amb la qual passen, aquelles 4 setmanes tan intenses semblen més llargues, més viscudes.
L’altra idea, i la que més recordaré, és tot l’amor que t’arriba a donar la gent del barri. L’impacte que tenen els nens, els joves i els adults en tu és immens, és una cosa que no pots ni imaginar. No oblidaré els somriures, les rialles, les històries, les abraçades, les paraules i les vivències d’aquell mes. Tinc una cosa clara, si puc, tornaré.
