Un dia a Casa Main

M'aixeco, com cada dia, amb els crits de les nenes que des de ben aviat ja estan fent "los oficios". El primer és el primer. Surto de l'habitació amb els llençols encara enganxats i començo a creuar-me una per una pel passadís, al menjador, estenent la roba... Des de les 7 h del matí em sento més acompanyada i més plena de vida que mai. Em sento com a casa, una més en aquest magnífic lloc, en aquest Hogar. Surto a fora, he d'arribar a l'edifici de les petites i creuar tot el pati ple d'arbres i plantes precioses. Es respira calma, però fa molt fred. Toco les mans de la Tiffany i està congelada, però li toca recollir les fulles que del camí abans de poder anar a esmorzar.

Arribo a l'edifici de les petites i és un caos, unes vestides, d'altres encara amb el pijama, d'altres es renten la roba. Queda menys de mitja hora per entrar a classe i ningú està preparat. Si no t'has rentat la roba o no has fet els oficios, arribes tard a classe o directament no hi vas. Les més grans ajuden a les petites, però elles també han de preparar-se i fer les seves coses. Són nenes adolescents que han de fer de "mares". Ja m'he acostumat a veure-les fer tot això que jo he començat a fer ara. M'assec a una de les taules, i prometo a la resta que al següent àpat canviaré de taula. I... que hi haurà avui per esmorzar? Sorpresa! Dos panets rodons i un got de llet que és més aigua que llet. En aquests moments valoro tot el que tenim a casa nostra, un dia cereals, torrades amb pernil, melmelada...

Esmorzem de pressa, no hi ha gaire temps a perdre, i marxem volant amb el grup de les més petites: una no sap on té la motxilla, una altra plora perquè no vol anar a classe, una altra encara està esmorzant i l'última encara no s'ha posat les sabates. En aquests moments, m'entra l'estrès perquè vull que arribin a l'hora. Però paro i penso fredament, respecto la seva manera de fer i entenc que arribar alhora no és la seva prioritat. Si s'arriba tard no és un problema, el més important és que hagin fet tot el que havien de fer a l'hogar. Sortim de la bombolla de Casa Main, ja no veiem flors ni arbres bonics, els carrers són de sorra i hi ha brutícia miris on miris.

Els cotxes van de pressa i els vianants no existeixen. Avui tenim sort i no ha plogut, quan plou el carrer es converteix en un riu d'aigua i fang, tot queda inundat i és pràcticament impossible arribar a l'escola sense mullar-se de dalt a baix. Les deixo a l'escola, els desitjo que els vagi molt bé el dia i torno cap a l'Hogar. Quan entro a casa, penso que, malgrat tot el que han viscut, aquestes nenes tenen un lloc màgic on viure, un llit i un plat a taula cada dia. Ara em toca donar suport a les grans que estan a l'"estudio" fent els deures o passant l'estona. Em sorprenc del nivell tan baix que tenen, així i tot moltes són les primeres de la seva promoció! N'hi ha que amb quinze anys encara els costa llegir. No entenen res del que estudien ni llegeixen, ni tampoc els motiva res del que fan. Es limiten a copiar i tornar a copiar. Els mestres tampoc fan atenció a si s'han entès els conceptes mentre tinguin les llibretes al dia i decorades a la perfecció, és suficient. Mentre estic amb elles intento que aprenguin alguna cosa, motivar-les o resoldre dubtes.

Penso que en un mes poc podré fer. Tant de bo poguessin tenir algú que els fes aquest suport escolar cada dia. Però elles no tenen aquesta sort, quan arriben a casa no tenen un pare o mare que els ajudi a fer els deures i reforci tot allò que s'aprèn a l'escola. Són 80 nenes i només tres educadores i dues germanes que coordinen el dia a dia. Més tard, marxo a recollir les petites que ja han acabat l'escola, les espero a la sortida impacient per abraçar-les, però elles el que volen és que els compri alguna cosa... se les saben totes. Hora de dinar, és el moment en què observo més injustícies i al mateix temps actes solidaris. Les taules reparteixen el menjar de manera equitativa sense fer cap diferència (amb això són expertes) però algunes de les grans abusen de les petites obligant-les a menjar-se allò que no volen.

Aquests moments em generen molta impotència i són complicats de gestionar. A mi, em guarden sempre un lloc i es preocupen perquè mengi de tot i molt. Diuen que soc "chiquitinga" i que he de menjar més. Als plats no pot quedar ni un gra d'arròs, s'ha de menjar tot. Si algú no en vol més, tranquils, que alguna s'ho menjarà o faran tractes per aconseguir alguna cosa a canvi. Quan tothom ha acabat, resem i la taula encarregada de rentar plats ha de fregar-ho tot a mà. Em pregunten si jo ho faig a casa i els responc que nosaltres ho posem tot al rentaplats. No tenen ni idea del que és un rentaplats i es sorprenen de les facilitats que tenim.

Després de dinar, les grans marxen a l'escola, que està a vint minuts caminant. Nosaltres les acompanyem, estan super il·lusionades perquè coneguem als seus companys de classe. A la recollida, ens venen a saludar i a explicar com els hi ha anat el dia. Algunes amb vergonya ens saluden amb la mà i marxen amb els seus amics de camí a casa. M'agrada molt aquest moment del dia, crec que per elles és important que els seus amics vegin que hi ha algú que es preocupa per elles.

En aquests moments, m'adono de la importància de la figura dels voluntaris i dels padrins. Segurament, per moltes som l'única "família" o persona que es preocupa per elles en aquest món, ni que sigui per un temps limitat. Recorden cada nom, tenen fotos nostres als armaris i volen saber-ho absolutament tot sobre les nostres vides. És molt fort lo estimada que em sento cada dia en aquesta casa. Aquestes nenes et reben amb els braços oberts des del primer minut i t'ofereixen tot l'amor del món fins que marxes, sense saber si algun dia et tornaran a veure. Em sento realment com a casa, soc una més.

M'agrada que em preguntin coses, els hi ensenyo fotos d'Andorra, del que mengem, del meu entorn, etc. Ens passem hores xerrant, intento crear un espai segur on puguin ser elles i confiar-me les seves pors i inquietuds. Crec que la nostra figura és molt important en aquest sentit, ja que no tenen ningú amb qui parlar lliurement sobre les seves coses. Molts cops, les situacions que han viscut són tan complexes que ni jo mateixa sé que he de dir, així que les escolto i les abraço. I així és la vida a casa Main, van passant els anys i elles segueixen aquí, amb les seves rutines i lluitant dia a dia per ser una mica més felices. Algunes tenen la sort de ser acollides o tornar amb la seva família, però d'altres decideixen marxar per no tornar. Jo vaig decidir que algun dia tornaria, i ho faria mil vegades més perquè Casa Main ja és casa meva.