Laia Giralt - 2019
Vaig iniciar aquest camí no gaire convençuda del que anava a fer i què podria aportar en aquest projecte. De fet, us podria dir que fins que no vaig posar els peus a Casa Maín encara no les tenia totes i la incertesa es va apoderar de mi.
Ara us puc dir que ha estat un dels estius més memorables de tots els estius que he passat.
Només arribar a la llar i veure la felicitat de les nenes en veure “las nuevas volunatarias”, com venien i et demanaven el nom i la manera com t’abraçaven em va omplir d’una energia espectacular i ja vaig saber que no podia estar a millor lloc que aquí, Casa Maín.
Durant els 32 dies que ha durat la meva estància, us puc dir que cada minut, cada dia i cada setmana que he passat a la llar ha estat un aprenentatge per mi i una lliçó de vida de com superar els obstacles i seguir endavant malgrat tota la motxilla que tenen les nenes.
Tenia clar que el meu objectiu no era canviar les vides de les nenes sinó nodrir-les de les coses bones que té la vida, de com veure les coses positives i fer més suportables els seus viscuts.
No estic del tot convençuda d’haver aconseguit aquest objectiu però sí del que m’han ensenyat les nenes, de la seva vitalitat i de les ganes que tenen de fer les coses bé per tenir el millor dels futurs. Malgrat tot el que han passat, continuen tenint una mirada molt transparent i sincera cap a nosaltres, paraules afectives a cada moment, i gestos i abraçades constants.
Tenen la mateixa inquietud que qualsevol altre infant de la seva edat. Són curioses, tenen interessos i expectatives de futur admirables.
No deixeu mai de somiar nenes! Voluntaris, doneu ales a aquestes nenes perquè siguin el que volen ser!
No vull deixar de dedicar unes paraules a les germanes que estaven a la llar. La seva feina i dedicació és admirable i va ser un plaer poder compartir moments amb cada una d’elles.
I tampoc oblidar a mami Gina, la mare de totes les nenes, una persona admirable tant per la seva dedicació amb les nenes i la comunitat com per la seva energia inesgotable. És cert que el seu paper dins la llar és difícil perquè en algunes ocasions ha de fer “el paper de dolenta” però sempre pensant en el futur de les nenes.
Finalment, a tot aquest cúmul de sensacions, sentiments, admiracions i voluntat es suma el poder haver compartit aquesta experiència amb la meva tieta. De fet, va ser ella qui em va donar l’empenta, les ganes i la força per sumar-me en aquest projecte. Gràcies Neus per haver-ho fet i per haver-ho compartit amb mi.
Tornaria a Casa Maín? Sens dubte sí, estimar a les nenes és molt fàcil perquè t’ho donen tot, tot i sabent que només estarem un mes. Casa Maín s’ha convertit en part de la meva vida i de la meva família.
Diuen que un torna als llocs en els quals va ser feliç. Així que ens veiem aviat família Maín!!
