Feb 2014
La creu agermana Bolívia i Andorra a AINA
Des d’avui presideix l’àgora d’AINA.
El correu n’ha estat una persona a qui admiro –i envejo– per la solidaritat més que altruista i generosa envers els infants i adolescents del carrer Bolívia, la professora Carla Riestra.
El regal és una creu al darrere de la qual llegeixo amb ulls humits: Hecho en Bolivia. Chicos de la calle. Talleres Don Bosco. La creu de talla és artística. El seu preu, que no té preu, es troba en els joves artistes. Talleres Don Bosco allibera les noies i els nois de les esclavituds del carrer que són l’abandó, la misèria –i amb aquesta tot el que el lector pugui imaginar-se– per donar-los una educació en valors. Gràcies a la creu, los Chicos de la calle han passat a ser hostes d’AINA. La creu penja sota la creu dels set braços, obra del taller de la monitora Paquita Marsà. El braç horitzontal d’ambdues agermana el cau dels ainistes d’Andorra i els Talleres Don Bosco de Bolívia.
Ells a Bolívia, nosaltres aquí ens preguntem quina humanitat podem i volem ser? Quina vida podem i volem viure? Quina convivència anhelem. Viure és conviure. Els infants es consciencien que el jo vol dir nosaltres. Separats pels mars, des de la infància comencen la recerca de la justícia, contra la fam i les esclavituds de tota mena. Contemplo les dues creus amb la cançó de mossèn Xavier Morlans Duc una creu a la butxaca. No són un tros de fusta o una simple pintura. No són un objecte màgic ni un amulet que estalvia la lluita i que faci passar el fred. No és pas per identificar-nos o perquè ho vegi la gent. Només són una contrasenya o una picada d’ullet. Per als milers d’hostes d’AINA seran un record diari de la pau que compartim tots els deixebles del Mestre Jesús.
Los Chicos de la calle de Bolívia ajuden els infants d’AINA d’Andorra. Ens llegeixen l’informe sobre l’economia llatinoamericana del PNUD: “El 20% més ric de la població mundial absorbeix el 80% de les riqueses mundials i que és el 20% més pobre que s’ha d’acontentar amb l’1,6 %.” Segons Noam Chomsky, “230 famílies són posseïdores del 80% de la riquesa mundial”. Mentre continuïn aquestes xifres de desigualtat monstruosa, no hi haurà pau ni justícia al món. “Humanitzar la humanitat” és l’objectiu als tallers d’AINA i als dels Chicos de Don Bosco. Les utopies se sembren a la infantesa. Una utopia és legítima si la vivim dia a dia construint a base d’amor i d’esperança un món nou. Humanitzar la humanitat és una utopia que s’ha d’anar inventant des de la pràctica diària. “Deixeu que els infants vinguin a mi ”, invitava Jesús la mainada a combregar amb la seva utopia. Els nens i les nenes, malgrat o potser per la seva feblesa i pobresa, són els nets de cor al costat de la corrupció del món dels grans. Escriu el bisbe Pere Casaldàliga a l’Agenda Llatinoamericana: “La revolució total de les estructures personals i socials és la utopia que obsessionava Jesús de Natzaret. Utopia necessària i obligatòria perquè és la proposta del mateix Déu de la vida, Pare-Mare, de tota la família humana.”
Des d’AINA enviem als joves de Bolívia el missatge testimoni dels monitors participants al curs de titulació per ser educadors en el lleure, l’agost passat. La FEMN i AINA, un moviment que ens proposa un espai de formació i de compromís en nom d’un cristianisme social obert esguardant el món que anhelem transformar amb les colònies i l’esplai. Ressaltava en la posada en comú, el Jaume: “A AINA m’he forjat una lectura crítica de la societat, lectura que segueixo en els meus estudis i en les meves activitats esportives, on la igualtat i la solidaritat en són eixos.” Completava una monitora, M.: “ Des dels set anys que participo a les activitats d’AINA. Hi he après a teixir amb els companys i monitors un teixit de relacions de confiança, d’amistat. Sé que sense aquestes activitats, ara que he complert els divuit anys, no seria el que sóc. És a AINA que he après a caminar estimant les coses més senzilles com compartir taula, discussions, cantades, muntanya… i ara vull, titulant-me com a educadora d’infants en el lleure, donar als infants el que he rebut. He après que la fe en Jesús és una invitació al compromís a la humanització de la nostra societat. Ser cristià, per a mi, és esforçar-me a ser més humana amb els humans. Em costa la pregària, però a les misses d’AINA amb els infants respiro la joia, la pau i refaig les meves ganes de continuar lluitant”. Al peu del poble, l’església de Santa Creu del segle XIV, inicia el camí ral de Canillo a Meritxell. Pel camí, ens trobem la Creu dels 7 braços i la de Carlemany, dues fites que assenyalen el camí ral devers la meva Confident. Ella, somniadora d’utopies, cantades en el Magnificat, féu realitat els seus somnis gràcies a la seva fe quotidiana, “feliç Tu que has cregut”. Prego a la meva Confident per la Carla, somniadora d’utopies, i per totes aquelles persones a qui ha contagiat, per tal que els seus somnis esdevinguin un estiu més realitat en els Talleres Don Bosco 2014 a Bolívia. Meritxell em somriu: “L’amor és un teixit de vides i de mirades.” Gràcies. Ho he comprès: “La més terrible pobresa és la soledat, el sentiment de no ser estimat ni reconegut.” (Teresa de Calcuta)
El correu n’ha estat una persona a qui admiro –i envejo– per la solidaritat més que altruista i generosa envers els infants i adolescents del carrer Bolívia, la professora Carla Riestra.
El regal és una creu al darrere de la qual llegeixo amb ulls humits: Hecho en Bolivia. Chicos de la calle. Talleres Don Bosco. La creu de talla és artística. El seu preu, que no té preu, es troba en els joves artistes. Talleres Don Bosco allibera les noies i els nois de les esclavituds del carrer que són l’abandó, la misèria –i amb aquesta tot el que el lector pugui imaginar-se– per donar-los una educació en valors. Gràcies a la creu, los Chicos de la calle han passat a ser hostes d’AINA. La creu penja sota la creu dels set braços, obra del taller de la monitora Paquita Marsà. El braç horitzontal d’ambdues agermana el cau dels ainistes d’Andorra i els Talleres Don Bosco de Bolívia.
Ells a Bolívia, nosaltres aquí ens preguntem quina humanitat podem i volem ser? Quina vida podem i volem viure? Quina convivència anhelem. Viure és conviure. Els infants es consciencien que el jo vol dir nosaltres. Separats pels mars, des de la infància comencen la recerca de la justícia, contra la fam i les esclavituds de tota mena. Contemplo les dues creus amb la cançó de mossèn Xavier Morlans Duc una creu a la butxaca. No són un tros de fusta o una simple pintura. No són un objecte màgic ni un amulet que estalvia la lluita i que faci passar el fred. No és pas per identificar-nos o perquè ho vegi la gent. Només són una contrasenya o una picada d’ullet. Per als milers d’hostes d’AINA seran un record diari de la pau que compartim tots els deixebles del Mestre Jesús.
Los Chicos de la calle de Bolívia ajuden els infants d’AINA d’Andorra. Ens llegeixen l’informe sobre l’economia llatinoamericana del PNUD: “El 20% més ric de la població mundial absorbeix el 80% de les riqueses mundials i que és el 20% més pobre que s’ha d’acontentar amb l’1,6 %.” Segons Noam Chomsky, “230 famílies són posseïdores del 80% de la riquesa mundial”. Mentre continuïn aquestes xifres de desigualtat monstruosa, no hi haurà pau ni justícia al món. “Humanitzar la humanitat” és l’objectiu als tallers d’AINA i als dels Chicos de Don Bosco. Les utopies se sembren a la infantesa. Una utopia és legítima si la vivim dia a dia construint a base d’amor i d’esperança un món nou. Humanitzar la humanitat és una utopia que s’ha d’anar inventant des de la pràctica diària. “Deixeu que els infants vinguin a mi ”, invitava Jesús la mainada a combregar amb la seva utopia. Els nens i les nenes, malgrat o potser per la seva feblesa i pobresa, són els nets de cor al costat de la corrupció del món dels grans. Escriu el bisbe Pere Casaldàliga a l’Agenda Llatinoamericana: “La revolució total de les estructures personals i socials és la utopia que obsessionava Jesús de Natzaret. Utopia necessària i obligatòria perquè és la proposta del mateix Déu de la vida, Pare-Mare, de tota la família humana.”
Des d’AINA enviem als joves de Bolívia el missatge testimoni dels monitors participants al curs de titulació per ser educadors en el lleure, l’agost passat. La FEMN i AINA, un moviment que ens proposa un espai de formació i de compromís en nom d’un cristianisme social obert esguardant el món que anhelem transformar amb les colònies i l’esplai. Ressaltava en la posada en comú, el Jaume: “A AINA m’he forjat una lectura crítica de la societat, lectura que segueixo en els meus estudis i en les meves activitats esportives, on la igualtat i la solidaritat en són eixos.” Completava una monitora, M.: “ Des dels set anys que participo a les activitats d’AINA. Hi he après a teixir amb els companys i monitors un teixit de relacions de confiança, d’amistat. Sé que sense aquestes activitats, ara que he complert els divuit anys, no seria el que sóc. És a AINA que he après a caminar estimant les coses més senzilles com compartir taula, discussions, cantades, muntanya… i ara vull, titulant-me com a educadora d’infants en el lleure, donar als infants el que he rebut. He après que la fe en Jesús és una invitació al compromís a la humanització de la nostra societat. Ser cristià, per a mi, és esforçar-me a ser més humana amb els humans. Em costa la pregària, però a les misses d’AINA amb els infants respiro la joia, la pau i refaig les meves ganes de continuar lluitant”. Al peu del poble, l’església de Santa Creu del segle XIV, inicia el camí ral de Canillo a Meritxell. Pel camí, ens trobem la Creu dels 7 braços i la de Carlemany, dues fites que assenyalen el camí ral devers la meva Confident. Ella, somniadora d’utopies, cantades en el Magnificat, féu realitat els seus somnis gràcies a la seva fe quotidiana, “feliç Tu que has cregut”. Prego a la meva Confident per la Carla, somniadora d’utopies, i per totes aquelles persones a qui ha contagiat, per tal que els seus somnis esdevinguin un estiu més realitat en els Talleres Don Bosco 2014 a Bolívia. Meritxell em somriu: “L’amor és un teixit de vides i de mirades.” Gràcies. Ho he comprès: “La més terrible pobresa és la soledat, el sentiment de no ser estimat ni reconegut.” (Teresa de Calcuta)
Información adicional
Publicado en
Prensa
